JOKER

L'assassí en sèrie apareix caminant amb dificultats i amb una cara de circumstàncies rematada per una prominent papada va recordant el que el seu advocat defensor li ha recomanat que diga per tornar a escapar de la Justícia. S'atura, mira al jurat i comença a parlar, a estones baixa la mirada al terra, es mira les mans tacades de sang. No pot mirar a l'auditori perquè sap que menteix vílment: "Lo siento, me he equivocado. No volverá a ocurrir." I marxa pensant que no tornarà a passar que l'enxampin. Però al darrere de la línia obscura sempre està la llum que ho enlluerna tot...

L’assassí a sou apareix caminant amb la cara de cinisme de qui sap que el que acaba de fer és un assassinat en primer grau. Va recordant el que els seus assessors li han recomanat que diga per donar la impressió que és un individu competent, però en el fons és un pobre desgraciat que actua a sou. S’atura, mira al jurat  i comença a parlar, no baixa la mirada al terra, no mira els seus fulls d’apunts tacats de sang. Mira a l’auditori desafiant-lo i diu paraules i més paraules que es resumeixen així: “ No lo siento, no me he equivocado. Si vuelvo a tener la oportunidad la mataré otra vez.” I marxa pensant que com més cecs i simples es graduen els alumnes a les escoles, amb més tranquil·litat  i impunitat podran continuar omplint-se les butxaques.

Kallisti

   

     “Per a la més bella”, resen les lletres gravades sobre l'or més brillant de tot l'univers. La poma llueix resplendent, ben visible per a  tothom.

     Lluents i llampants les lletres de la inscripció es mostren als ulls dels convidats al banquet de noces que se se la miren amb un regust de sorpresa i avidesa perquè no saben de què va aquesta història.

    Els convidats han girat de sobte els seus ulls cap a Ella en veure-la entrar triomfant per la porta. Les cares de sorpresa i estupor es reflecteixen en alguns rostres; alguns pensen indignats que què fa Ella allí si no l'ha convidat ningú. Al mestre de cerimònies se li havia oblidat malintencionadament d'enviar-li la invitació del casament.

   Amb pas ferm i decidit entra a la sala esbossant un mig somriure maliciós, i embolcallada per una aureola de discòrdia que en el futur provocarà més d'un maldecap a uns quants. La seva intenció no és cap altra que plantar una llavor perillosa entre alguns convidats; més en concret entre tres dones.

    Els joves esposos se la miren estorats, doncs saben com de malintencionada pot arribar a ser aquesta dona i que pot ensorrar-los un dia tan meravellós per a ells. Però el que no saben és que una partida d'escacs ja ha començat  a jugar-se. De fet, els peons van començar a moure's el dia que decidiren no fer-li arribar la invitació al seu casament.

  Però Ella, enlloc de fer una escena d'aquesta humiliació pública, ha decidit posar-se el seu millor vestit, acudir al banquet de noces i venjar-se d'una manera molt però que molt subtil. Deixa caure la poma al damunt de la taula, dóna mitja volta i marxa de la sala.

   La poma d'or cau, redola per sobre del mantell blanc de la taula dels nuvis que se la miren passar, com se la miren les figures més importants del País que seuen amb ells.

   L'esquer acaba de rodolar i es palplanta lluint la inscripció al davant de les tres dones més boniques que han acudit al casament. Llavors, com si s'haguessin posat d'acord, totes tres exclamen alhora: “Llavors, és per a mi!”

La feina està feta. Les tres han mossegat l'am i és a partir d'aquests moments que el foc d'una futura guerra comença a cremar lentament, fa foc sense fum. Crema sense que ningú no ho puga intuir. I fins que un dels dos bàndols a Cavall de fusta no la guanye, el foc no s'apagarà. Però això és una altra història...

Per a la més bella...

Quina vergonya, Sepharad!

I de sobte, un bon dia el sol va eixir per l’horitzó i el món estava tot al revés. Els corruptes, els lladres i assassins de memòries eren exonerats dels seus delictes, i els que els havien perseguit i jutjat eren condemnats a l’ostracisme i l’oblit. Els que més tenien i guanyaven sembraven de sal els països on manaven, i el poble pagava els seus excessos sense gaires objeccions perquè els objectors i els insubmisos eren esborrats de la societat. Quina vergonya que em fas Sepharad! 

I París continuava sent una festa...

La Deesa grega Nèmesi castigava aquells que no obeïen a les persones que manaven...

Qui calla atorga

Al meu poble, Sueca, diuen que qui calla atorga és a dir, que amb el silenci per resposta, per paraula, per diàleg està d’acord amb alguna conducta poc decorosa, amb algun fet determinat davant el qual convé callar i atorgar, estar d’acord tot i que siga injust.

I últimament, el silenci, el callar i atorgar està molt present en aquesta societat nostra. Molts personatges públics que estan d’actualitat en les darreres setmanes o mesos callen i atorguen.

La nòmina és llarga i podria ser interminable però citaré alguns casos, Rajoy calla, el Rey calla, la Reina calla, la Infantita calla, la Justícia calla, Mas calla, Camps calla… Podria continuar però no paga la pena embrutar les tecles del portàtil escrivint noms pocs decorosos. Callen i atorguen; o parlen i menteixen que és el mateix. Ja ho deia Joan Fuster en un dels seus aforismes: “ Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.”

I a sobre pretenen que ens creiem les seues mentires, descarades mentires, podrides mentires, fastigoses mentires. El problema és que gran part de la societat se’ls escolta i fa el mateix, calla i atorga. Si no eixim tots al carrer i fem escarni públic de les seues mentires, dels seus silencis, de les seues conductes criminals… continuaran fent el que els donarà la gana. A més a més, recordeu una cosa, ells sempre eixiran guanyant com fins ara.

En la nostra mà està canviar aquest món i fotre fora tota la brutícia i totes les escombraries que ara per ara porten el rumb de la nostra barca. Com escrivia Espriu: 

“Petita barca
damunt la mar
corre fortuna
llevantejant.
Quan esdevinguis
riu de negat,
per on sabries
passar-lo a gual?”

Dies de revolució a París

MANIFEST EN DEFENSA DEL MESTRE I DE L'ESCOLA PÚBLICA

Refaig  i adapte a la meua manera i a les meues circumstàncies un manifest que fa molt de temps vaig llegir per internet i que una bona amiga suecana ha publicat fa no res al seu mur del Facebok. Ací el teniu:

Sóc mestre, sense por i sense complexos. Estic orgullós de ser-ho perquè sempre ho he volgut ser, sóc un mestre vocacional. Sí, tinc dos mesos de vacances i un horari de docència directa bastant dens. Treballe en l'institut i fora d'ell, caps de setmana inclosos i la gent no ho sap, però a mi no m'importa.

Sóc mestre i no discutisc els dies de descans dels bombers, ni dels funcionaris de presons. Quan vaig al metge no li discutisc el seu diagnòstic, només espere i desitge que em cure. Quan vaig per l'autovia, conduïsc amb plena confiança perquè la va dissenyar un enginyer de camins. Visc tranquil amb la meua dona i la meua filla al pis, que en el seu moment el va fer un obrer.

I vosaltres , qui sou? Com s'atreviu a dir que treballe poc i mal i cobre molt?

Sóc mestre i ensenye cada dia als meus alumnes, els arreplegue amb alegria i aprenc d'ells molt. Alguns pares no són capaços d’aguantar els seus fills ni dues hores.

I vosaltres, qui sou? Com us atreviu a dir que treballe poc i mal i cobre molt?

Sóc mestre i treballe cada dia amb persones sensibles i fràgils. Intente ensenyar-los a treballar, a esforçar-se, a tenir dignitat, a compartir, a respectar, a pensar i reflexionar per fer un món millor...

I vosaltres, qui sou? Com us atreviu a dir que treballe poc i mal i cobre molt?

Em baixen el sou, me'l congelen, me'l tornen a baixar, m'incrementen el nombre de xiquets per aula, no em paguen les vacances, faig hores i quilòmetres de viatge a l'institut i de tornada a casa tots els dies... Però cada dia vaig a treballar a gust i content.

Però vosaltres, qui us penseu que sou?

L'Escola d'Atenes de Raffaello Sanzio