Pensaments casuals i causals d'un entre tants

Pensaments casuals i causals d'un entre tants

diumenge, 13 de novembre del 2011

Així ens va...


        Així de bé va aquest país. Us conte dos exemples que m’han passat els darrers dies que certifiquen que si aquest país va com va no és perquè la majoria de gent que pateix aquesta greu crisi vulga sinó per la “burrocràcia” funcionarial que impera en alguns àmbits.
Primer exemple, l’exemple del DNI. Extravie el DNI en algun lloc indeterminat del món i vaig a la policia local del poble on visc per denunciar el fet i veure si algun amable ciutadà se l’ha trobat i l’ha portat allí i, en el cas que no se l’hagen trobat, posar la corresponent denúncia per poder anar  a fer-me’n un altre. Fins a quatre vegades en quatre dies vaig haver d’anar a la comissaria perquè el senyor policia (només ho pot i sap fer un?) que s’encarrega de redactar les denúncies no hi era mai…
Un cop amb la denúncia en la mà,  una fotografia per al nou DNI i un certificat d’empadronament per canviar l’adreça que constava a l’antic, demane hora i dia en una comissaria de Policia Nacional ( em vaig haver de desplaçar més de 50 quilòmetres perquè a la comissaria més propera al meu domicili em donaven hora i dia  per mitjans de desembre i estàvem en octubre…). 
A la comissaria, i mentre aguante que la funcionària no deixe de parlar i riure amb la companya de les coses més trivials em trobe amb la negativa que no em vol canviar el domicili perquè es tracta d’una pèrdua de DNI i no d’una renovació per caducitat o canvi de domicili i em diu que torne tres dies després per fer-me’n un altre perquè és el procediment habitual; li pregunte per què tres i no dos ni un i m’explica que és perquè al sistema informàtic se li oblide que m’acabe de fer un DNI; al·lucinant l’explicació! Davant la meua incredulitat li dic que no pense tornar, el meu temps és molt valuós per perdre’l en una estupidesa administrativa com aquesta. Em diu que llavors estaré delinquint per no anar ben identificat. Així que senyores i senyors, ja fa dies que sóc un delinqüent.
Segon exemple, l’exemple de l’INEM. Acabe la substitució a un institut que estava fent i el dia després vaig a l’INEM  per fer un tramit ( la represa de la prestació que tinc aprovada i que demane cada estiu quan acabe a l’institut corresponent) que podria fer a casa però, la pàgina web d’aquest organisme no em deixa fer-lo perquè em comunica un error i em diu que vaja a la meua oficina més propera. A l’oficina, un tràmit que està fet en dos minuts no el puc realitzar perquè em donen dia i hora per dues setmanes després. Per sort jo només volia fer una represa de la prestació i tinc l’esperança que ja estaré treballant en altre institut el dia que hauria d’anar però, la resta de gent que m’acompanyava a la cua i que era molta s’haurà d’esperar-se dues setmanes per poder dir que vol que li donen feina, indignant si més no.

R de Revolució


dilluns, 7 de novembre del 2011

Un café


És un estigma que em persegueix des que un bon dia el meu amic Vicent que vivia al Carrer Arts i Oficis ( si la meua memòria no em falla) a València capital, mentre estudiava medicina, em va descobrir el meravellós món del bon café.
A la cantonada d’aquell carreret hi havia una cafeteria molt xicoteta que cada setmana oferia una varietat de café a 100 pessetes. I amb 100 pessetes, entre altres, vaig provar el considerat millor café del món, el Jamaica Blue Mountain. Allí demanaves un café i sense cap més  pregunta que el que volies prendre, el cafeter et servia un bon café i punt.
Però ja fa anys i panys que quan vaig a algun lloc i demane un café, el 99 per cent   de cambrers que es pensen i es volen fer molt eficients sempre em pregunten el mateix: “Sol?” La meua resposta normalment sempre sol ser un “sí” sec i rotund perquè quan me la fan m’entra per dins una picor, una ràbia continguda que em faria soltar-los quatre paraules malsonants, però mai ho faig. Alguna vegada però he respost que sol no, acompanyat d’una cullereta, el plateret i sucre.
El que jo em pregunte és el següent:  si només vols beure un café, solament un café, amb què se suposa que hauria  d’anar acompanyat? Amb una mica de llet? Llavors no demanaria un café sinó un tallat; amb més llet? Demanaria un café amb llet; amb gel? Demanaria un café amb gel; amb qualsevol licor? Llavors demanaria un cigaló, un trifàsic… Llavors per què et pregunten si el vols sol? És evident que només vols un café i punt, sense preguntes, sense respostes. Com a molt el vols prendre acompanyat amb la bona companyia d’un llibre, un periòdic o de la teua parella.


dimecres, 2 de novembre del 2011

De l'home i el bosc


Una figura humana apareix enmig del bosc. Ha arribat al bosc corrents, com qui fuig d’un esperit, com qui fuig de la Mort o d’un mal averany. Però, de sobte ha deixat de córrer, ha parat en sec i ha començat a mirar cap a tots els llocs que no són pocs, doncs el bosc és immens però alhora finit. El delimiten les autovies i les ciutats properes; però una vegada a dintre d’ell, el bosc es mostra infinit, t’embolcalla, t’atrapa i et fa seu i llavors ja no pots fugir d’ell. 
T’hi has de quedar a la força perquè no et deixa marxar, acabes formant part d’ell. Com d’altres hòmens i dones que han arribat a ell de la mateixa forma que acaba d’arribar el seu darrer visitant. On són aquestos hòmens i dones que un dia arribaren corrents, que pararen per mirar cap a l’infinit del bosc? Ningú no ho sap, només el bosc, el bosc que tot ho sap i tot ho calla. Però sobretot, tot ho amaga, tot ho obscureix. Fins i tot la claror més enlluernadora que puga arribar a entrar en ell.
Se’l veu respirar a consciència, sembla que vol recuperar l’alè després de la correguda que ha fet des de qui sap on. I mentre ho fa torna a mirar cap a tots els llocs, com buscant un camí de sortida. Però no hi ha cap camí, ni d’entrada ni de sortida; només existeix el camí que un va fent des que s’entra al bosc.