Pensaments casuals i causals d'un entre tants

Pensaments casuals i causals d'un entre tants

dimecres, 18 d’abril del 2012

JOKER


L'assassí en sèrie apareix caminant amb dificultats i amb una cara de circumstàncies rematada per una prominent papada va recordant el que el seu advocat defensor li ha recomanat que diga per tornar a escapar de la Justícia. S'atura, mira al jurat i comença a parlar, a estones baixa la mirada al terra, es mira les mans tacades de sang. No pot mirar a l'auditori perquè sap que menteix vílment: "Lo siento, me he equivocado. No volverá a ocurrir." I marxa pensant que no tornarà a passar que l'enxampin. Però al darrere de la línia obscura sempre està la llum que ho enlluerna tot...
L’assassí a sou apareix caminant amb la cara de cinisme de qui sap que el que acaba de fer és un assassinat en primer grau. Va recordant el que els seus assessors li han recomanat que diga per donar la impressió que és un individu competent, però en el fons és un pobre desgraciat que actua a sou. S’atura, mira al jurat  i comença a parlar, no baixa la mirada al terra, no mira els seus fulls d’apunts tacats de sang. Mira a l’auditori desafiant-lo i diu paraules i més paraules que es resumeixen així: “ No lo siento, no me he equivocado. Si vuelvo a tener la oportunidad la mataré otra vez.” I marxa pensant que com més cecs i simples es graduen els alumnes a les escoles, amb més tranquil·litat  i impunitat podran continuar omplint-se les butxaques.


dimarts, 6 de març del 2012

Kallisti

   


     “Per a la més bella”, resen les lletres gravades sobre l'or més brillant de tot l'univers. La poma llueix resplendent, ben visible per a  tothom.
     Lluents i llampants les lletres de la inscripció es mostren als ulls dels convidats al banquet de noces que se se la miren amb un regust de sorpresa i avidesa perquè no saben de què va aquesta història.
    Els convidats han girat de sobte els seus ulls cap a Ella en veure-la entrar triomfant per la porta. Les cares de sorpresa i estupor es reflecteixen en alguns rostres; alguns pensen indignats que què fa Ella allí si no l'ha convidat ningú. Al mestre de cerimònies se li havia oblidat malintencionadament d'enviar-li la invitació del casament.
   Amb pas ferm i decidit entra a la sala esbossant un mig somriure maliciós, i embolcallada per una aureola de discòrdia que en el futur provocarà més d'un maldecap a uns quants. La seva intenció no és cap altra que plantar una llavor perillosa entre alguns convidats; més en concret entre tres dones.
    Els joves esposos se la miren estorats, doncs saben com de malintencionada pot arribar a ser aquesta dona i que pot ensorrar-los un dia tan meravellós per a ells. Però el que no saben és que una partida d'escacs ja ha començat  a jugar-se. De fet, els peons van començar a moure's el dia que decidiren no fer-li arribar la invitació al seu casament.
  Però Ella, enlloc de fer una escena d'aquesta humiliació pública, ha decidit posar-se el seu millor vestit, acudir al banquet de noces i venjar-se d'una manera molt però que molt subtil. Deixa caure la poma al damunt de la taula, dóna mitja volta i marxa de la sala.
   La poma d'or cau, redola per sobre del mantell blanc de la taula dels nuvis que se la miren passar, com se la miren les figures més importants del País que seuen amb ells.
   L'esquer acaba de rodolar i es palplanta lluint la inscripció al davant de les tres dones més boniques que han acudit al casament. Llavors, com si s'haguessin posat d'acord, totes tres exclamen alhora: “Llavors, és per a mi!”
La feina està feta. Les tres han mossegat l'am i és a partir d'aquests moments que el foc d'una futura guerra comença a cremar lentament, fa foc sense fum. Crema sense que ningú no ho puga intuir. I fins que un dels dos bàndols a Cavall de fusta no la guanye, el foc no s'apagarà. Però això és una altra història...
Per a la més bella...


dijous, 9 de febrer del 2012

Quina vergonya, Sepharad!


I de sobte, un bon dia el sol va eixir per l’horitzó i el món estava tot al revés. Els corruptes, els lladres i assassins de memòries eren exonerats dels seus delictes, i els que els havien perseguit i jutjat eren condemnats a l’ostracisme i l’oblit. Els que més tenien i guanyaven sembraven de sal els països on manaven, i el poble pagava els seus excessos sense gaires objeccions perquè els objectors i els insubmisos eren esborrats de la societat. Quina vergonya que em fas Sepharad! 
I París continuava sent una festa...
La Deesa grega Nèmesi castigava aquells que no obeïen a les persones que manaven...

diumenge, 15 de gener del 2012

Qui calla atorga


Al meu poble, Sueca, diuen que qui calla atorga és a dir, que amb el silenci per resposta, per paraula, per diàleg està d’acord amb alguna conducta poc decorosa, amb algun fet determinat davant el qual convé callar i atorgar, estar d’acord tot i que siga injust.
I últimament, el silenci, el callar i atorgar està molt present en aquesta societat nostra. Molts personatges públics que estan d’actualitat en les darreres setmanes o mesos callen i atorguen.
La nòmina és llarga i podria ser interminable però citaré alguns casos, Rajoy calla, el Rey calla, la Reina calla, la Infantita calla, la Justícia calla, Mas calla, Camps calla… Podria continuar però no paga la pena embrutar les tecles del portàtil escrivint noms pocs decorosos. Callen i atorguen; o parlen i menteixen que és el mateix. Ja ho deia Joan Fuster en un dels seus aforismes: “ Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.”
I a sobre pretenen que ens creiem les seues mentires, descarades mentires, podrides mentires, fastigoses mentires. El problema és que gran part de la societat se’ls escolta i fa el mateix, calla i atorga. Si no eixim tots al carrer i fem escarni públic de les seues mentires, dels seus silencis, de les seues conductes criminals… continuaran fent el que els donarà la gana. A més a més, recordeu una cosa, ells sempre eixiran guanyant com fins ara.
En la nostra mà està canviar aquest món i fotre fora tota la brutícia i totes les escombraries que ara per ara porten el rumb de la nostra barca. Com escrivia Espriu: 
“Petita barca
damunt la mar
corre fortuna
llevantejant.
Quan esdevinguis
riu de negat,
per on sabries
passar-lo a gual?”
Dies de revolució a París

divendres, 13 de gener del 2012

MANIFEST EN DEFENSA DEL MESTRE I DE L'ESCOLA PÚBLICA


Refaig  i adapte a la meua manera i a les meues circumstàncies un manifest que fa molt de temps vaig llegir per internet i que una bona amiga suecana ha publicat fa no res al seu mur del Facebok. Ací el teniu:

Sóc mestre, sense por i sense complexos. Estic orgullós de ser-ho perquè sempre ho he volgut ser, sóc un mestre vocacional. Sí, tinc dos mesos de vacances i un horari de docència directa bastant dens. Treballe en l'institut i fora d'ell, caps de setmana inclosos i la gent no ho sap, però a mi no m'importa.

Sóc mestre i no discutisc els dies de descans dels bombers, ni dels funcionaris de presons. Quan vaig al metge no li discutisc el seu diagnòstic, només espere i desitge que em cure. Quan vaig per l'autovia, conduïsc amb plena confiança perquè la va dissenyar un enginyer de camins. Visc tranquil amb la meua dona i la meua filla al pis, que en el seu moment el va fer un obrer.

I vosaltres , qui sou? Com s'atreviu a dir que treballe poc i mal i cobre molt?

Sóc mestre i ensenye cada dia als meus alumnes, els arreplegue amb alegria i aprenc d'ells molt. Alguns pares no són capaços d’aguantar els seus fills ni dues hores.

I vosaltres, qui sou? Com us atreviu a dir que treballe poc i mal i cobre molt?

Sóc mestre i treballe cada dia amb persones sensibles i fràgils. Intente ensenyar-los a treballar, a esforçar-se, a tenir dignitat, a compartir, a respectar, a pensar i reflexionar per fer un món millor...

I vosaltres, qui sou? Com us atreviu a dir que treballe poc i mal i cobre molt?

Em baixen el sou, me'l congelen, me'l tornen a baixar, m'incrementen el nombre de xiquets per aula, no em paguen les vacances, faig hores i quilòmetres de viatge a l'institut i de tornada a casa tots els dies... Però cada dia vaig a treballar a gust i content.

Però vosaltres, qui us penseu que sou?
L'Escola d'Atenes de Raffaello Sanzio

diumenge, 13 de novembre del 2011

Així ens va...


        Així de bé va aquest país. Us conte dos exemples que m’han passat els darrers dies que certifiquen que si aquest país va com va no és perquè la majoria de gent que pateix aquesta greu crisi vulga sinó per la “burrocràcia” funcionarial que impera en alguns àmbits.
Primer exemple, l’exemple del DNI. Extravie el DNI en algun lloc indeterminat del món i vaig a la policia local del poble on visc per denunciar el fet i veure si algun amable ciutadà se l’ha trobat i l’ha portat allí i, en el cas que no se l’hagen trobat, posar la corresponent denúncia per poder anar  a fer-me’n un altre. Fins a quatre vegades en quatre dies vaig haver d’anar a la comissaria perquè el senyor policia (només ho pot i sap fer un?) que s’encarrega de redactar les denúncies no hi era mai…
Un cop amb la denúncia en la mà,  una fotografia per al nou DNI i un certificat d’empadronament per canviar l’adreça que constava a l’antic, demane hora i dia en una comissaria de Policia Nacional ( em vaig haver de desplaçar més de 50 quilòmetres perquè a la comissaria més propera al meu domicili em donaven hora i dia  per mitjans de desembre i estàvem en octubre…). 
A la comissaria, i mentre aguante que la funcionària no deixe de parlar i riure amb la companya de les coses més trivials em trobe amb la negativa que no em vol canviar el domicili perquè es tracta d’una pèrdua de DNI i no d’una renovació per caducitat o canvi de domicili i em diu que torne tres dies després per fer-me’n un altre perquè és el procediment habitual; li pregunte per què tres i no dos ni un i m’explica que és perquè al sistema informàtic se li oblide que m’acabe de fer un DNI; al·lucinant l’explicació! Davant la meua incredulitat li dic que no pense tornar, el meu temps és molt valuós per perdre’l en una estupidesa administrativa com aquesta. Em diu que llavors estaré delinquint per no anar ben identificat. Així que senyores i senyors, ja fa dies que sóc un delinqüent.
Segon exemple, l’exemple de l’INEM. Acabe la substitució a un institut que estava fent i el dia després vaig a l’INEM  per fer un tramit ( la represa de la prestació que tinc aprovada i que demane cada estiu quan acabe a l’institut corresponent) que podria fer a casa però, la pàgina web d’aquest organisme no em deixa fer-lo perquè em comunica un error i em diu que vaja a la meua oficina més propera. A l’oficina, un tràmit que està fet en dos minuts no el puc realitzar perquè em donen dia i hora per dues setmanes després. Per sort jo només volia fer una represa de la prestació i tinc l’esperança que ja estaré treballant en altre institut el dia que hauria d’anar però, la resta de gent que m’acompanyava a la cua i que era molta s’haurà d’esperar-se dues setmanes per poder dir que vol que li donen feina, indignant si més no.

R de Revolució


dilluns, 7 de novembre del 2011

Un café


És un estigma que em persegueix des que un bon dia el meu amic Vicent que vivia al Carrer Arts i Oficis ( si la meua memòria no em falla) a València capital, mentre estudiava medicina, em va descobrir el meravellós món del bon café.
A la cantonada d’aquell carreret hi havia una cafeteria molt xicoteta que cada setmana oferia una varietat de café a 100 pessetes. I amb 100 pessetes, entre altres, vaig provar el considerat millor café del món, el Jamaica Blue Mountain. Allí demanaves un café i sense cap més  pregunta que el que volies prendre, el cafeter et servia un bon café i punt.
Però ja fa anys i panys que quan vaig a algun lloc i demane un café, el 99 per cent   de cambrers que es pensen i es volen fer molt eficients sempre em pregunten el mateix: “Sol?” La meua resposta normalment sempre sol ser un “sí” sec i rotund perquè quan me la fan m’entra per dins una picor, una ràbia continguda que em faria soltar-los quatre paraules malsonants, però mai ho faig. Alguna vegada però he respost que sol no, acompanyat d’una cullereta, el plateret i sucre.
El que jo em pregunte és el següent:  si només vols beure un café, solament un café, amb què se suposa que hauria  d’anar acompanyat? Amb una mica de llet? Llavors no demanaria un café sinó un tallat; amb més llet? Demanaria un café amb llet; amb gel? Demanaria un café amb gel; amb qualsevol licor? Llavors demanaria un cigaló, un trifàsic… Llavors per què et pregunten si el vols sol? És evident que només vols un café i punt, sense preguntes, sense respostes. Com a molt el vols prendre acompanyat amb la bona companyia d’un llibre, un periòdic o de la teua parella.