Pensaments casuals i causals d'un entre tants

Pensaments casuals i causals d'un entre tants

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Nemini Parco


Com de capriciós és el destí. Ahir eres Déu i et mostraves al món sencer valent i desafiant, avui una rata que fuig i s’amaga per les  clavegueres; ahir tenies tots els diners que volies i més, avui ja no tens res; ahir vesties sumptuosament i estrident, avui quatre parracs ensagnats són el teu uniforme del dia i et serveixen d’única protecció en la darrera desfilada militar que protagonitzaràs; ahir mataves i decidies assassinats, avui t’han assassinat a tu.
Quan pensaves que amb les teues mans decidies el futur i present d’un poble, aquest poble t’ha jutjat, condemnant i executat en un judici sumaríssim i t’han arrabassat el bé més preuat que tenies i que no sabies, la teua vida.
Quins darrers moments més angoixants que havies de viure sabent el destí que t’esperava entre tota aquella gent que cridava i t’empenyia cap el mateix final que tu vas enviar a molts, la Mort.


Sic transit gloria mundi

dijous, 20 d’octubre del 2011

Tanca/Obri


Estic compungit, astorat, trist. No em sé avenir a un esdeveniment que afectarà d’una manera o altra la meua vida diària.
Dilluns que ve, el Mercadona al que vaig dia sí, dia també ( farà ara uns 3 anys) tindrà les seus portes tancades. El nou macro Mercadona que obrirà dilluns vinent les seues portes als afores del poble on visc ha fet que aquest xicotet supermercat que el tenia a cinc minuts de casa i al que anava a peu i amb el carret de la compra haja de baixar la persiana.
No sóc l’única persona que s’ha queixat d’aquest trist esdeveniment. La gent comenta, parla, xerra sobre el tancament i sobre la “putada” que els faran en traslladar-lo tan lluny del centre del poble. Al cap i a la fi, tant a mi com a la gent del poble, ens agrada poder anar a comprar a peu, amb tranquil·litat, passejant, sense presses. Les presses són per a la gent d’hipermercats.
Ja sé que el nou supermercat serà molt més gran, molt més modern, molt lluminós, amb moltes places d’aparcament… Però, això no és per mi el més important, i tampoc per a la gent amb qui he parlat. Ens haurem de conformar i anar en cotxe al nou Mercadona.
Per cert, el primer establiment Mercadona que es va obrir al món allà pels anys huitanta va ser al meu poble, Sueca. I ja veieu com ha anat expandint-se per la pell de brau…
Dilluns que ve anirem en cotxe a veure el nou Mercadona i enyoraré l’antic, destartalat, xicotet i familiar supermercat on anava a comprar carret en mà.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Una filada de formigues s’enfilen cap a l’infern



Una llarga filada d’exhibicionistes que excedia resplendentment la normalitat portava un moixó per a la seua fertilització en el negre forat de la muntanya d’ametistes de la qual sols quedava una fina capa de sorra que s’havia ensorrat amb el pas ràpid però lent de les formigues que pujaven rectes cap a l’infern.

El capellà de Paipanya i Picorta brandava llànguidament la llarga cua mentre que la preponderant Natàlia baixava i pujava picotejant l’esforçat electrode. 

Sobtadament, caigué l’odiosa tovallola damunt d’un irreligiós serial de televisió en el qual un gran rellotge testificava la seua impunitat davant el tribunal fent un estèril tic-tac.
Tic-tac, tic-tac, tic-tac, el taverner somnia amb un gran mosquit inflat de sang i devorat àvidament per un milió de formigues i, oblida que la història compta amb grans pomerars carregats d’històries i d’un futur ple de maduixes assajant una seqüència de la pel·lícula “Norwegian wood”.
Tic-tac, tic-tac, tic-tac. La colometa vola sola al damunt de la Plaça del Diamant.


                                                    

dimecres, 12 d’octubre del 2011

La rateta que agranava l'escaleta


Hi havia una vegada una rateta que cada dia agranava l’escaleta i un dia es va trobar un dineret.
-Oh, quina sort que he tingut!! I què en podria fer? Si em compro ametlletes em cauran les dentetes. I si em compro un llacet per la cueta? I si l’inverteixo en educació o sanitat? I si em compro un tanc, una bandera ben gran, una cabra, uns fusils i uns soldats de plom? Llavors podré fer una desfilada ben bufona i sorollosa. Sí, sí, faré una desfilada ben bonica i bufona.
I així ho va fer. En lloc d’invertir el dineret en educació o en sanitat, la rateta que cada dia agranava l’escaleta es va comprar tot el que havia pensat i va fer una desfilada  nacional ben bonica, bufona i sorollosa.
I així va ser que va arribar el dia que es va fer la desfilada militar de soldats de plom, tancs, una bandera ben gran i una cabra i la rateta s’ho va mirar tot ben pagada i orgullosa.
I mentre això passava les escoles  tenien més alumnes, menys professors i menys recursos, tan pocs que els mateixos professors havien de portar de casa seua clips, post-its, esborradors, bolígrafs… I als hospitals i centres d’atenció primària es tancaven quiròfans, s’allargaven les llistes d’espera, s’acomiadaven infermeres i metges…
Però la rateta que cada dia escombrava l’escaleta estava ben contenta d’haver invertit el dineret en una desfilada militar, una desfilada militar ben gran, ben important, ben pomposa i sorollosa. I la rateta i el poble ben contents que estaven.
I vet ací un gos i vet ací un gat que aquest conte ja s’ha acabat.
  Ps: I alguns encara feien creure que nugaven els gossos amb llonganisses.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

PORTA OBERTA



       Deixe oberta la porta de la suspicàcia perquè pugues entreveure’t a tu mateix en un doble joc d’espills. Qui és qui a cada banda de l’espill? Tu o jo? Jo o tu? Els dos alhora? O , cap dels dos? 
Què és sinó una porta oberta? Una finestra que s’obri de bat a bat davant teu malèvolament perquè mires encuriosit una possible imatge esfereïdora de tu mateix que ni  tan sols coneixies.

Porta oberta a l'infinit


diumenge, 9 d’octubre del 2011

PARADISOS PERDUTS


El Paradís hagué de ser un avorriment insostenible; sinó no s’explica que Adam i Eva feren tot el possible per ésser expulsats.
D’aquest fet l’home mai s’ha pogut recuperar; sempre ha tingut en la ment aquella “edat d’or” en la qual tot era oci, divertiment, no treballar, portar fulles de parra a les parts impúdiques perquè Dèu nostre senyor no s’ofengués, tot el menjar possible a l’abast… I ara que no pot gaudir d’aquests “plaers”, els enyora; però més que enyorar-los, enyora aquest “Paradís” en el qual hauria pogut dur una vida millor, sense més preocupacions que les imposades per la pura fisiologia humana. Però Adam i Eva s’avorrien sinó què feien parlant amb una serp quan tothom sap que les serps no parlen, ni tampoc ofereixen pomes per menjar?
En l’hipotètic cas que retornàrem a aquesta idíl·lica Arcàdia que fou el Paradís terrenal judeocristià estaríem unes setmanes molt bé, uns mesos també,no ho dubte però a la llarga, faríem el mateix que van fer Adam i Eva.
“Ociosos, o ens avorrim o ens divertim” deia Joan Fuster. La paradoxa és tan real com la vida mateixa (de fet la vida també ho és); quan gaudim de l’oci, acabem no sabent què fer, i o ens divertim o ens avorrim, dues possibilitats ben contradictòries.
Per això quan tenim temps lliure, temps d’oci, el que fem és viatjar, veure una pel·lícula, fer un puzzle, llegir… tot amb l’únic objectiu de mantenir l’oci ocupat,el volem enganyar perquè no ens presente el seu amic l’avorriment.
Al final, alguns s’han de conformar amb l’enyorament del paradís que un bon dia vam perdre i, no oblidem que tots els paradisos són paradisos perduts.
Cacciata dei progenitori dall'Eden. M. Buonarroti

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Al principi va ser la Paraula


Benvinguts al meu bloc!
I benvingut jo també a aquest món virtual d'internet on es publiquen paraules, textos, pensaments, reflexions, imatges...
Abans de posar-me a fer la feina farragosa de crear, dissenyar... un bloc, una sèrie de dubtes m'han sobrevingut: Em llegirà algú a part de qui escriu açò? Li interessarà a algú allò que escric? Es perdran les meues paraules en l’infinit món de la virtualitat?
Doncs bé com que no sé si aquestes reflexions casuals i causals arribaran més lluny d'allà on estic escrivint deixarem oberta la porta d'aquest bloc per si algú arriba a ell pel camí de les lloses grogues. 
Ja veurem si aquest mitjà d’expressió m’atraparà i les reflexions es multiplicaran diàriament d’una forma exponencial o m’acabaré avorrint i publicant de tant en tant! El temps i les ganes  ho diran.
Ara per ara, la cosa aquesta m’atrau i em seduïx i això és el més important. Per tant l’aventura ha començat; la pàgina en blanc comença a omplir-se de paraules...