Una figura humana apareix enmig del bosc. Ha arribat al bosc corrents, com qui fuig d’un esperit, com qui fuig de la Mort o d’un mal averany. Però, de sobte ha deixat de córrer, ha parat en sec i ha començat a mirar cap a tots els llocs que no són pocs, doncs el bosc és immens però alhora finit. El delimiten les autovies i les ciutats properes; però una vegada a dintre d’ell, el bosc es mostra infinit, t’embolcalla, t’atrapa i et fa seu i llavors ja no pots fugir d’ell.
T’hi has de quedar a la força perquè no et deixa marxar, acabes formant part d’ell. Com d’altres hòmens i dones que han arribat a ell de la mateixa forma que acaba d’arribar el seu darrer visitant. On són aquestos hòmens i dones que un dia arribaren corrents, que pararen per mirar cap a l’infinit del bosc? Ningú no ho sap, només el bosc, el bosc que tot ho sap i tot ho calla. Però sobretot, tot ho amaga, tot ho obscureix. Fins i tot la claror més enlluernadora que puga arribar a entrar en ell.
Se’l veu respirar a consciència, sembla que vol recuperar l’alè després de la correguda que ha fet des de qui sap on. I mentre ho fa torna a mirar cap a tots els llocs, com buscant un camí de sortida. Però no hi ha cap camí, ni d’entrada ni de sortida; només existeix el camí que un va fent des que s’entra al bosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada