Un café

És un estigma que em persegueix des que un bon dia el meu amic Vicent que vivia al Carrer Arts i Oficis ( si la meua memòria no em falla) a València capital, mentre estudiava medicina, em va descobrir el meravellós món del bon café.

A la cantonada d’aquell carreret hi havia una cafeteria molt xicoteta que cada setmana oferia una varietat de café a 100 pessetes. I amb 100 pessetes, entre altres, vaig provar el considerat millor café del món, el Jamaica Blue Mountain. Allí demanaves un café i sense cap més  pregunta que el que volies prendre, el cafeter et servia un bon café i punt.

Però ja fa anys i panys que quan vaig a algun lloc i demane un café, el 99 per cent   de cambrers que es pensen i es volen fer molt eficients sempre em pregunten el mateix: “Sol?” La meua resposta normalment sempre sol ser un “sí” sec i rotund perquè quan me la fan m’entra per dins una picor, una ràbia continguda que em faria soltar-los quatre paraules malsonants, però mai ho faig. Alguna vegada però he respost que sol no, acompanyat d’una cullereta, el plateret i sucre.

El que jo em pregunte és el següent:  si només vols beure un café, solament un café, amb què se suposa que hauria  d’anar acompanyat? Amb una mica de llet? Llavors no demanaria un café sinó un tallat; amb més llet? Demanaria un café amb llet; amb gel? Demanaria un café amb gel; amb qualsevol licor? Llavors demanaria un cigaló, un trifàsic… Llavors per què et pregunten si el vols sol? És evident que només vols un café i punt, sense preguntes, sense respostes. Com a molt el vols prendre acompanyat amb la bona companyia d’un llibre, un periòdic o de la teua parella.